Feia dies que ho advertien totes les enquestes, que, per poc que hi creguis, ja t’ha de fer pensar que alguna base hi deu haver perquè tothom coincideixi en el mateix pronòstic. Però, tot i així, des de la mateixa nit de diumenge i tot el que portem de setmana, un dels llocs comuns més repetits entre els analistes i comentaristes dels resultats electorals a Catalunya ha estat la sorpresa pel resultat de la ultradreta, tant en vots com en escons. Un resultat, d’altra banda, que per alguna estranya raó tothom mira d’explicar per motius conjunturals, quan potser el més adient seria aplicar aquell principi metodològic que diu que, en igualtat de condicions, l’explicació més senzilla acostuma a ser la més probable. En aquest cas, l’explicació més senzilla consisteix a reconèixer que des que la ultradreta es va treure la careta no ha deixat de guanyar seguidors eleccions rere eleccions, fins a escampar-se com una metàstasi irrefrenable en una societat que fa temps que dona mostres d’una gran desorientació, i, per tant, de ser altament manipulable. Tanmateix, encara hi ha qui veu l’ascens de la ultradreta al conjunt de les anomenades democràcies avançades com una anècdota sense més transcendència, fins al punt que dimarts passat sentia en una tertúlia televisiva qui augurava de manera categòrica que la ultradreta no té cap possibilitat de governar a Espanya. Com si no hi hagués prou antecedents en el darrer segle! A banda del petit detall que ja estan en disposició d’influir decisivament en l’agenda del Congrés dels Diputats i dels parlaments d’almenys quatre autonomies espanyoles, i no precisament les menys importants.