Com després de cada una de les vergonyants nits europees del FC Barcelona dels darrers anys –París, Torí, Roma, Liverpool, Sevilla i dimarts passat, Barcelona– aquesta setmana els “opinadors” han tret foc pels queixals assenyalant els problemes i misèries del club. A banda dels “tribuneros”, “mesetaris” i aprofitats habituals, s’han fet anàlisis molt assenyades. Reflexions fetes amb perspectiva, posant en context la nefasta prestació de l’equip davant un PSG que, sense Neymar i Di Maria, en va tenir prou amb Mbappé, per pintar-l’hi la cara. Argumentacions sòlides per arribar a l’arrel del problema. Resulta que la cosa ve de lluny, d’una gestió de la institució que es titlla de deficient, dolenta, molt dolenta o directament pèssima (a escollir) i el resultat més sagnant de la qual és la deriva del 1r equip de futbol. S’hi pot estar més o menys d’acord, cadascú pot triar. El que emprenya és que tres dies abans de la nit de Champions, després del 5-1 de lliga amb l’Alabès, l’univers opinador era positiu tot i l’anterior entrebanc a la semifinal anada del partit de Copa contra el Sevilla. Qualsevol detall era suficient per amagar els senyals de crisi. A veure, que el 4-0 de París va ser el 2017 –sí, ja sé que després van remuntar a casa 6 a 1–. I la darrera Champions es va guanyar el 2015 a Berlín. Ara què? Si avui guanyen el partit de lliga i superen el doble enfrontament que ens espera amb el Sevilla (lliga i tornada de Copa), seguirà l’autocomplaença? Els opinadors canviaran d’opinió? El nou president afrontarà la realitat? O continuarem vivint el dia de la marmota?