Ho sabem tot de tu. Quant guanyes, en què t’ho gastes. On vas de vacances, què menges, què beus, amb qui et relaciones. Si llegeixes, si fas esport, si fas faltes d’ortografia, si mandreges en hores de feina. No cal tenir tirada conspiranoide per saber que avui les nostres dades estan repartides a tort i a dret per la jungla digital. Dades que –en la majoria de casos– esbombem nosaltres alegrement i de manera gratuïta. Ho saben tot, i encara rai, que com a individus no tenim cap interès i que en aquest país, encara no s’han posat d’acord a creuar les dades la CASS i les administracions locals –la banca encara és un reducte– perquè si mai ens ho fessin, entre això i les xarxes socials no hi hauria secrets a guardar. No som més que formigues, la suma de les quals dibuixa tendències que s’han convertit en el mantra que determina quina serà la nostra propera necessitat: aquella que encara no sabem que tindrem. Nous productes de consum que surten sense pausa al mercat en un context hipersaturat. Un moment estrany, en què maldem entre tornar al que és essencial i no perdre pistonada en una cursa frenètica feta de nous models, millors prestacions i imprescindibles aplicacions. Tanmateix, en aquest món global i compartit, encara hi ha qui ha de rebre notificacions pel BOPA perquè malgrat que tothom el veu cada dia anar a buscar el pa a la fleca del barri, fer el cafè a la granja del costat i portar la mascareta arranada al nas, ningú, en aquest mar d’informació no ha estat capaç de trobar-lo de cap altra manera. Senyors de la conspiració, encara hi ha esperança, encara som lliures.