No cal buscar culpables, perquè en som tots. Han estat dècades d’aplicar el laissez faire, laissez passer, amb resultats penosos. Hem deixat que el català no surti de casa, de la família, del cercle dels amics. Ens hem entestat –amb una actitud suïcida justificada per una falsa bona educació– a canviar d’idioma perquè sí. Alguns pensaran que això fa cosmopolita, però aquesta actitud no és més que la constatació d’una renúncia col·lectiva, la consideració que la llengua del país no és prou llengua o –encara pitjor– una marca de classe. El català és també cosa dels polítics i de l’administració, de l’escola (però no la del pati), però a còpia de renúncia rere renúncia hem aconseguit que sigui irrellevant, s’hagi esvaït. La proposta que ara vol fer Salut de relaxar l’exigència als metges pel que fa al coneixement de l’idioma oficial n’és la conseqüència directa. I, tanmateix, és una línia vermella que no s’hauria de travessar. Per una raó bàsica: perquè la comunicació entre metge i pacient és essencial. I perquè s’assumeix que, per defecte, el castellà hauria de ser la lingua franca. Però els metges són gent amb estudis, intel·ligents, sempre oberts a adquirir nous coneixements, i segur que poden aconseguir un nivell acceptable en qüestió de mesos, sense esforç, com sens dubte ho farien si haguessin d’anar a exercir a Noruega. I ningú els demanarà que parlin amb accent de parròquia alta o brodin els pronoms febles, sinó que simplement et respectin l’idioma, t’entenguin i no et facin sentir ni incòmode ni pallús. Que el primer que et diguin en entrar a la consulta sigui: “Si us plau, parli’m en català.” Si abaixem la guàrdia, algun dia haurem d’abaixar la persiana.