Passa de tant en tant a Espanya que, en ocasió d’alguna efemèride assenyalada, a alguna cadena de televisió se li acut enviar un equip de periodistes al carrer amb fotografies dels principals implicats en l’esdeveniment que es commemora, per demanar a uns quants joves si reconeixen les persones retratades. La resposta majoritària sol ser negativa. Òbviament, aquest recurs televisiu no té cap valor estadístic, i fins i tot és una opció discutible des d’un punt de vista informatiu, però invita a pensar si la formació que rep el jovent a les aules pel que fa a la història del seu país és la més adient quan, aparentment, és tan fàcil trobar un bon nombre d’estudiants que ignora fets destacats del darrer segle. No sé si a Andorra passaria el mateix en el cas que, per exemple, un 14 de març es demanés a uns estudiants escollits a l’atzar a les aules dels tres sistemes educatius si reconeixen la fotografia de qui ocupava el càrrec de síndic el 1993, o dels principals promotors de l’acord que va propiciar l’aprovació en referèndum de la Carta Magna. Potser el resultat de l’enquesta seria semblant al que passa a Espanya, o potser seria tot el contrari, però, en tot cas, i més enllà de resultats anecdòtics, el que és segur és que menystenir la importància d’assignatures com la història contemporània (i, en general, del que abans s’anomenava humanitats) als currículums educatius no pot tenir cap conseqüència positiva per a cap societat, perquè facilitarà que precisament aquells a qui no interessa que es conegui el passat acabaran imposant les seves historietes particulars per ocultar o tergiversar la història que ens pertany a tots.