Un teulat és un dret

Aquesta frase sona com una utopia, almenys a Andorra.

Fa temps que vull expressar la meva indignació, decepció, amargura, quan miro els anuncis immobiliaris del nostre país i veig que els preus dels lloguers ronden els 18 euros el metre quadrat. Ens hem begut l’enteniment? Fins on arribaran aquests preus exorbitants, aquests abusos? Estic emprenyada, perquè tinc unes necessitats que no puc cobrir, ni per a mi, ni per al meu fill que encara viu amb mi. Quan un/una està sol/sola per pagar un lloguer, més val que deixi de pretendre viure en bones condicions, almenys que cobri 3.000 euros al mes. Arregla’t amb un estudi miserable que fins i tot sent miserable pot arribar a costar 500 euros al mes.

No soc nascuda aquí, però porto tota una vida a Andorra, amb la mala sort que amb quasi cinquanta anys, no em puc permetre gastar milers d’euros per allotjar-me, tinc fills per atendre, he de menjar, he de viure com tothom. Tampoc puc accedir a la compra, he perdut el tren, amb tan sols quinze anys davant meu per retornar un crèdit de 200.000 euros (estem parlant d’un pis molt modest) -si és que se’m concedeix aquest crèdit-, hauria de fer moltes hores extra per anar retornant les quotes, sense comptar que no podria fer l’aportació inicial. Per una altra banda, soc perfectament conscient que hi ha situacions pitjors que la meva, està clar, però per això he de callar i acceptar el que hi ha? Per culpa d’especuladors sense escrúpols, hem arribat a uns preus prohibitius, vergonyosos diria, se’ns en riuen a la cara.

Em toca fer la maleta i marxar cap a la Seu on els lloguers costen la meitat? No en tinc ganes, Andorra és el meu país i no vull haver de resignar-me i marxar. Tampoc puc abaixar els braços, els meus fills em necessiten a prop.

Senyors polítics, no seria hora de fer una legislació com cal? No seria hora de mullar-se una mica, imposar una taxa dissuasiva per tots aquests pisos buits -la majoria dels quals serveix per blanquejar diners-, imposar límits al preu del metre quadrat? Està clar que és més fàcil mirar com marxa la gent del país, ofegada i desil·lusionada.

Ah, súmmum de les dificultats (per no dir barreres), tenim un pelut a la família! Ens acompanya fa anys, mai renunciaríem a ell, però no cal que us expliqui res més, us podeu imaginar les poques possibilitats que ens queden...