Cada vegada que he d’explicar qui som o què fem més enllà de les nostres fronteres, sento la impotència reiterada de no disposar de dades fiables. Durant massa temps, hem fet un oracle de la percepció personal i subjectiva. I així, hem anat defensant, com un dogma de fe, que el nombre de bosses de compra que es veien pel carrer o les moltes -o poques- cues per accedir al país, eren un termòmetre fiable de la marxa de l’economia nacional. Com aquell que mira si baixen els núvols d’Enclar, que segur que porten pluja. No sabem prou de res. Fins ara hem anat trampejant -no dic que no- però no hem deixat d’anar a palpentes en gairebé tot. La gent diu, la gent pensa, sembla que cal, jo conec molts casos de... i així hem anat teixint les polítiques urbanístiques, socials i culturals, i set de tot. Avui, a les portes d’un acord amb Europa, integrats en el concert de les nacions, membres de ple dret d’un entorn que compara i es compara amb els altres, ens trobem que no sabem quants casos de càncer hi ha al país, ni quina és la nostra petjada ecològica actual... i així anem sumant. És ben cert, que des de fa anys, el Centre de Recerca Sociològica ha fet grans esforços per poder incloure les dades del país en les estadístiques europees, l’enquesta de valors n’és una mostra. Però encara queda molta, moltíssima feina a fer. I penso, que la futura Llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes, ens ajudarà a omplir un forat molt gran. Perquè si no sabem del cert qui som, què necessitem i com ho estem fent en relació amb el nostre entorn, només farem que continuar malbaratant temps i recursos.