Vostès no s’imaginen amb quina il·lusió em vaig disposar, a les cinc de la matinada de dilluns passat –dormo poc– a puntar-me a la plataforma de Govern per rebre el vaccí. Tinc una tendència natural cap a l’optimisme, però sé que, com molt bé diu el Papa Francesc, amb la fe pura no n’hi ha prou, sinó que cal que l’acompanyin els actes. El procés no és gens complicat. Dues pantalles amb advertiments i condicions i endavant. Ni el nom, no et demanen: el número de cens, de mòbil i prou. Després de constatar, amb tristesa, que no soc de cap col·lectiu essencial, i prémer enter, la quarta pantalla indicava que “no es pot tramitar la vostra sol·licitud”. Em suggeria que truqués al 775 019, que allà, a l’altra banda del fil, una persona humana es cuidaria de solucionar-ho. Encara rai que havien previst aquesta eventualitat, vaig pensar. Aquelles quatre hores que faltaven fins que es posés en marxa el servei em van servir de penitència i introspecció. Què hauré fet, a la meva vida, perquè una simple inscripció en un registre vagi tan malament? Moltes coses, suposo, però cap de tan greu per condemnar-me a l’ostracisme i qui sap si a la infecció. No vaig aconseguir que m’atenguessin. Ni a la primera, ni a la segona, ni a l’enèsima. M’imaginava una legió de conciutadans fent el mateix que jo, i aquesta estranya solidaritat entre desconeguts em tranquil·litzava. L’endemà, dimarts, vaig tenir sort. Amb molta amabilitat em van dir que, davant de la pantalla, l’agent humà tampoc no podia. Que ho passarien als informàtics i que em dirien alguna cosa. Espero amb impaciència la resolució. Si es pot triar, per ordre de preferència, Pfizer, Moderna, J&J i AstraZeneca (i això que era la meva preferida).