Tothom tranquil, que ja hem engarjolat els culpables dels aldarulls a les mobilitzacions per l’empresonament de Pablo Hasél. Si es pensaven que podien subvertir la llei i l’ordre i fer pirandó, s’han equivocat molt. Un grupuscle anarquista d’origen italià és a la presó per cremar una furgoneta de la Guàrdia Urbana de Barcelona que, a més de contenidors en flames, és el que tots els mitjans han vist i volgut veure. Quins cracs! El que faci falta abans de reconèixer que els milers de persones –no només joves– que han sortit al carrer expressaven alguna cosa més que disconformitat per la detenció d’un (des-conegut) raper. Molta gent i molt heterogènia. Generacions que respiren crisi des que van néixer. Crisi econòmica, crisi mediambiental, crisi sociopolítica... Un escenari complicat on la Covid-19 ha estat l’accelerant que ha fet saltar la guspira. Joves amb una taxa d’atur del 40%, feines precàries que no permeten l’emancipació ni accés a un habitatge (in)digne. No tan joves als quals que la pandèmia ha abocat a la precarietat, la marginació i la pobresa. I a més a Catalunya un marc polític estrafet amb actors –partits i polítics– caïnites sense cap mena de projecte, a banda d’assegurar-se la poltrona. Sense voluntat d’aixecar la mirada per veure què hi ha més enllà dels grups anarquistes “violents” i els comunistes “combatius” (Miquel Sàmper, conseller d’Interior de la Generalitat, dixit). No volen, ni els interessa, descobrir que tanta ràbia ve de lluny. Que milers de joves als qui, davant el futur que els estem llegant, la policia ja no els fa por. No és el primer avís. Tant clar com que la culpa no ha estat del txa-txa-txa!