Hi ha poques coses que treguin més de polleguera que sentir com parlen de tu com si no hi fossis. Sobretot quan es diuen falsedats de les quals no et pots defensar. Una mica la mateixa sensació tinc en llegir la premsa clavegueresca espanyola que tant gaudeix de posar-se el nom d’Andorra a la boca cada cop que van mal dades al sud. Com quan –recordeu?– al govern de fa uns anys li tocava donar explicacions i passar comptes, i ens treien la pastanaga del metro aeri o les olimpíades per veure si així miràvem cap a una altra banda. Bé, la qüestió és que cada tant ens toca el rebre –amb motiu o sense– i massa sovint, de manera parcial, desinformada i perversa. El cert, però, és que més enllà de titulars reciclats, les aspiracions borbòniques d’ocupar una de les cadires de copríncep –qui sap si emulant aquella àliga bicèfala de l’escut del Sacre Imperi Romanogermànic que van deixar morir els Habsburg– retornen a través de rumors i declaracions d’intencions. En fi, que uns i altres obliden que qui mana no és cap rei, ni cap bisbe, ni cap president, i que si som un coprincipat és perquè els andorrans i andorranes així ho vam decidir per majoria en votar la Constitució, i que qualsevol canvi d’estatus passa inequívoca i necessària per un referèndum que no tinc constància que hi hagi cap intenció de convocar. Aquests suposats intercanvis de cromos entre el bisbat i la corona no fan més que enrarir un clima, ja prou complicat, amb un expresident francès a les portes de la presó i un bisbe que alliçona sobre drets però que s’ha trobat a faltar en temps de pandèmia.