Diu que en fas nou, ja? No voldria caure en el tòpic del temps que vola, de com s’han d’aprofitar tots els moments possibles de felicitat, que el futur és incert i que qui sap què passarà demà, però tot el que es diu sobre la pressa i la fugacitat de la vida és ben cert. Nou són nou, la meitat de divuit, tres vegades tres. Les matemàtiques ens ajuden a endreçar la realitat, a trobar una lògica dins del caos: l’any vinent ja hauràs d’escriure la teva edat amb dos dígits, i hauràs creuat una línia que, quan siguis més gran, tindràs ben present, perquè veuràs que ens agrada ordenar la vida per dècades. L’any passat, tot just una setmana després d’haver fet els vuit, ens vam haver de confinar gairebé fins Sant Joan. Ningú, en aquells moments de nervis i incertesa, era capaç de preveure què passaria. Els presagis eren foscos i hi ha hagut un patiment tan general que no se sap com es resoldrà. No sé com recordaràs aquells mesos. Potser com un parèntesi, com unes vacances estranyes, absurdes, plenes de normes i limitacions, de notícies i rumors, de connexions difícils amb família, amics i professors. Potser van fer que t’adonessis que el món és, de vegades, feixuc i hostil, però que també pot esclatar de bellesa. Hem de saber navegar entre els dos extrems, i crec que això ho fas molt bé. I estic convençut que això seguirà així, perquè és constitucional, de la pasta que estàs feta. Practica una mica més el violí, llegeix sense mandra, no facis anar tant la tablet, etcètera. Però què t’he de dir que no sàpigues ja.
Per molts anys, Clara.