La línia que separa el bé i el mal és tan estreta que costa moltes vegades saber si un s’hi situa a un costat o a l’altre. El que està bé i el que no és a voltes molt clar i d’altres molt relatiu. Els interessos, les influències a què estem sotmesos o les pressions ens fan lliscar a un i altre hemisferi en un balanceig tan perillós com humà. Ferim i fem mal a persones per egoisme, per debilitat, per deixar-nos portar pel que ens diuen, ho fem sense voler o no volent evitar-ho, i adulem per contra qui no es mereix ni el nostre respecte, perquè ens engreixa la vanitat o pensem que ens aporta beneficis. La nostra existència està plena d’ombres que ens enfosqueixen l’ànima per després esvair-se com els núvols amb el vent. La complexitat de l’ésser és això, un batibull de contrastos i contradiccions que, sense un enfocament adequat, ens enfonsen en un pou o ens eleven a un cim. I en tot aquest collage, la influència de l’entorn i les pròpies conviccions tenen un pes determinant a l’hora de posar el rumb del nostre veler mental. Entre voltes fem tombs, ens perdem fent de l’error aprenentatge i la forma per trobar el bon rumb. Perquè en les caigudes descobrim el valor per seguir drets. Destriant el gra de la palla, per trobar l’essència que ens guia amb claredat i determinació, sense perdre el nord amb el cant de falses sirenes. Anades i tornades a les penombres que o ens converteixen al cantó més fosc de l’existència si la nostra ànima és dèbil, o ens porten a la llum si la força en acompanya.