Ha passat un any, sí. El balanç ha estat terrible: més d’onze mil malalts i cent dotze morts. I si no han estat molts més és perquè científics, polítics i tota societat (amb llums i ombres) han aconseguit –amb un enorme cost econòmic i emocional, que encara no es pot avaluar– contenir l’expansió de l’epidèmia. Els científics fent un esforç extraordinari, en un temps rècord, per entendre el virus i aprendre a combatre’l. Els polítics, prenent mesures sempre difícils, de vegades a cegues, a remolc de dades, estadístiques i previsions, presoners sovint de les decisions d’altres instàncies, regionals i globals. La societat, amb sacrificis col·lectius, amb una obediència crítica. Per a molts és el més proper a una guerra que hem viscut. Ara, davant la perspectiva d’una vacunació general (i quan ens tocarà, als de la tercera fase B?) tenim l’esperança que la fi del malson és propera. Què en quedarà? Quines lliçons haurem après? Segurament és massa d’hora per treure’n conclusions. Però potser podem pensar –a l’estil del wishful thinking, el pensament desideratiu– en algunes possibles tendències de futur. Els científics: tenen dret a equivocar-se, perquè l’error és a l’arrel del mètode, però són la gran esperança de la humanitat. Els polítics: els hem d’exigir gestions clares, decisions ben fonamentades i, sobretot, ben explicades: la comunicació és essencial. I la societat? Què se’n pot dir? Que és un calidoscopi: no hi ha una societat, sinó que n’hi ha mil, amb visions del món i interessos sovint contraposats. I això ho haurien de tenir molt present els científics i, sobretot, els polítics.