Aquests dies sona amb força la frase el “tauler polític salta pels aires”, amb referència al terratrèmol que s’està vivint al país veí amb eleccions anticipades a Madrid i mocions de censura conseqüència del trencament de pacte a diversos llocs entre PP i Ciutadans. Fa temps que la política ha deixat de ser la més noble de les arts per convertir-se en un joc, sovint poc net, d’intrigues, enveges i lluites fratricides pel poder. Trànsfugues que es venen al millor postor, pactes nous, dimissions i candidats que apareixen i desapareixen entre focs d’artifici de mala qualitat. Els lideratges i personatges últimament creixen massa ràpid i sense base sòlida fruit d’una bona campanya mediàtica per desaparèixer igual de ràpidament amb el primer vent.
Deia un dels polítics de més talla que ha tingut la història, el primer ministre britànic Winston Churchill, que “la política és tan perillosa i excitant com la guerra. En la guerra només es pot matar una vegada, en política moltes”. I és que com en poques altres professions la política té capacitat de fer semblar el que no és, d’elevar per sobre de tot una persona per després enfonsar-la en el més absolut oblit i menyspreu. El problema és que en aquest recorregut ple de pujades i baixades falten lideratges forts i valents allunyats de les estratègies polítiques i les enquestes electorals de popularitat. Línies clares que avantposin el bé comú als interessos personals i les majories, i dones i homes amb inquietuds i visió de futur.