Ara que sembla que de tot fa gairebé un any, comencen a sorgir també els efectes menys desitjats de tots aquells hàbits nous que en un primer moment ens van semblar tan bons. Una de les meravelles que ens va enlluernar des del principi va ser el teletreball. Ja fa força anys que una colla d’escollits hi tenia accés, però, de sobte, vam descobrir que qualsevol mortal amb una connexió mínimament bona a la xarxa i una càmera incorporada a l’ordinador podia complir amb les seves obligacions laborals des de la comoditat de la seva llar. I amb el benefici afegit d’assolir d’un dia a l’altre la tan reivindicada conciliació familiar, i, de propina, substituir per videoconferències les reunions presencials a la feina. Dotze mesos després, però, la Universitat d’Stanford ha publicat un estudi on conclou que interactuar sovint amb un mosaic de cares, amb les consegüents dificultats per captar el llenguatge no verbal, ens genera un estrès addicional. I no és l’únic efecte del que l’estudi anomena “fatiga de Zoom”. També ens costa més comunicar-nos amb naturalitat perquè, per exemple, passem tot el temps de connexió mirant als ulls la resta d’interlocutors, independentment de qui tingui l’ús de la paraula; o perquè quan intervenim en una videoconferència parlem un quinze per cent més alt que en una conversa presencial. No sé fins a quin punt els resultats d’aquest estudi es poden traslladar sense més correccions a altres models socials diferents, però sospito que tornar a quedar amb els amics, el dia que puguem, per prendre una cervesa al capvespre pot ser un bon remei contra aquesta mena de fatiga, i totes les seves variants.