De tant en tant demano a l’oracle de Delfos que m’il·lumini. Però la Pitonissa –enigmàtica i esquiva– després de remirar-se amb displicent indiferència les meves ofrenes en forma de trista manca d’inspiració, patates fregides i ampolles de Voll-Damm, m’aboca un suat Nosce te ipsum i es queda tan fresca. Mentrestant, Sòcrates, als peus del Parnàs, riu a cor què vols, perquè en la meva ignorància no m’adono que al final, el que realment importa no és la resposta, sinó escollir bé la pregunta. Què vols saber, doncs? –Diu la pitonissa, mentre badalla. I jo dubto entre saber com moriré, si els altres també ploren quan estan sols, si mai més tornaré a dormir d’una tirada, o si el ritme que porto és una fugida endavant o el signe dels temps que ens ha tocat viure. I la Pitonissa, que no bada boca. Amb aquells daurats ullets reptilians, gira el cap de gairell i s’acaba les patates de la bossa, amb una facilitat gairebé insultant. Deia Sòcrates que fins i tot el més neci dels necis podia arribar a la saviesa si se li feien les preguntes adequades. Sòcrates, però, no va viure en l’era dels tuits, titulars de ràpid consum i reflexió lleugera. Nosce te ipsum, coneix-te tu mateix. Que difícil capbussar-se en les pròpies misèries. Travessar cuirasses eternes –pròpies i alienes– buscar la confrontació d’idees pel simple plaer de fer-ho, d’estar, de compartir, mirant de veure-hi a través de la pell, de les coses no dites. Que bé ho deia Gil de Biedma, i que esquiva és la meva inspiració. Al final m’he quedat sense patates i sense respostes. Ni els oracles ni la maièutica ja no són el que eren.