Llegir pensaments i opinions que van a contracorrent sempre és estimulant. Els que han donat peu a aquestes ratlles, lluny del que hom podria creure, no estaven penjats en cap canal alternatiu o antisistema, tret que algú gosés classificar com a tal La Vanguardia! El titular deia “No recicleu plàstic: el porten al tercer món i allà el llencen al mar” (Contra, 30/03/21). La sentència, per acabar d’adobar-ho, surt de la boca d’un ecologista de llarga trajectòria. Michael Shellenberger aixeca polseguera perquè, després de 15 anys d’investigació i dades de primera mà, parla amb coneixement i experiència sobre el tema, del plàstic, de l’energia nuclear o de la cerca de notorietat mediàtica. I cita una de les patums de la causa, Greta Thunberg, com a paradigma de qui, paradoxalment, pot acabar generant l’efecte contrari al desitjat. En aquest darrer aspecte, res que no sabéssim. Les seves afirmacions són provocadores en tant que posa en dubte maneres d’actuar i posicionaments que la lluita contra el canvi climàtic –per a alguns, una nova religió– ha elevat a categoria de dogma. Costa de pair que l’energia nuclear és la més neta! O, lligat amb el titular, assumir que “Reciclar vidre, llaunes, alumini, cartró, paper... Perfecte, però el plàstic avui ja és més ecològic cremar-lo simplement”. En poques paraules, per a ell, “la gestió mediambiental és millor que la gesticulació apocalíptica. Cal atendre les dades i no només a pors, emocions i sentiments”. Tan senzill com que “per frenar el canvi climàtic no s’han de tancar els aeroports, n’hi hauria prou amb deixar de cremar carbó per generar electricitat”.