Han arribat, per fi. Me les imagino al magatzem refrigerat, com si el contenidor que les custodia fos l’Arca de l’Aliança, a les fosques, totes endreçades dins del seu vialet, esperant el moment gloriós de sortir cap a la plaça de toros, des d’on començaran una nova fase de la seva fulgurant i controvertida existència. Seria tan fàcil, ara, jugar amb la imatge –tan estranya, tan absurda, per altra banda– de les banderilles, que potser millor no fer-ne broma. Trenta mil, diu que n’hi ha. Són moltes, suficients perquè els percentatges saltin cap amunt, tantes que poden suposar un salt transcendental per sortir d’aquest forat o, si més no, eixamplar-lo perquè hi entri una mica de claror. Sí, ja sé que la vacuna d’Oxford té mala fama, i que la quantitat d’informació que circula és tanta i tan contradictòria que és gairebé impossible que pugui generar una opinió monolítica, sense fissures. Uns diuen blanc, d’altres negre i molts parlen en gris. Però què hi farem. Viure és un risc constant, i aquesta situació d’ara és la guerra que ens ha tocat. També et pot caure un test anant pel carrer –o que t’atropelli un Hummer– i no pas per això ens quedem tancats a casa. Com a integrant de la legió de penitents de la fase IIIb, miro cada dia dotzenes de vegades el telèfon per si de cas han tingut la gentilesa d’enviar-me un missatge. Corre, corre, que t’esperem, tal dia i tal hora. Tinc el paracetamol a punt, feliç de ser membre (tot i que involuntari i a contracor) d’una secta perillosa, la dels covidians, segons m’han fet saber alguns comentaristes del diari. I jo sense adonar-me'n. Gràcies, companys!