Això d’omplir-nos la boca amb la defensa aferrissada de la nostra llibertat individual i el valor suprem del lliure albir és un invent bastant recent. El concepte de ramat és el que ens ha anat més bé des de temps immemorials. I no és pas greu. Segurament per això hem sobreviscut com a espècie, malgrat la nostra irresistible atracció cap a l’abisme. Salts evolutius facilitats per algunes ments disruptives –en comptats casos– i per milers que s’hi han anat quedant pel camí en concepte de dany col·lateral. I així, amb un assaig-error sagnant –però eficaç– destriant els individus forts dels febles, hem deixat enrere guerres, malalties i fams. Gràcies que som gairebé tan resistents com els escarabats i que estem programats per arrasar amb tot el que trobem al nostre pas sense gaire manies. No ens enganyem, en general, la humanitat –deixant de banda comptades excepcions– som una colla de ganàpies, que en termes evolutius estem més a prop de la caverna que del superhome. Però no passeu ànsia. La major part ni se n’adona i l’altra, a aquestes alçades ja desitgem que un xip ens corri per les venes i ens faci obedients i mesells per no haver de pensar. Ja ho deia aquell nihilista, que en mans dels polítics o som enemics o som instruments. El cert és que ha arribat un punt en què haurem de començar a pensar i actuar com a espècie si volem continuar destruint el que ens envolta amb impunitat. La deriva d’arguments és tan gran que al final sembla que els únics que qüestionen el sistema són els que menys capacitat tenen per fer-ho. Sort que ens queda Nietzsche i el sentit de l’humor.