Ara sí. Si no ha passat res d’estrany, hores d’ara pel meu sistema immunològic estaran circulant uns quants adenovirus, que em van inocular ahir a la tarda. El virus model es diu ChAdOx1: els científics els han tret d’un ximpanzé constipat i els han desactivat per poder-los convertir en vectors. En cavalls de Troia. A l’interior de cada virus hi han posat el llibre d’instruccions –en cadenes dobles d’àcid desoxiribonucleic– que serveix per construir les proteïnes espigues que utilitza la Covid-19 per arrapar-se a les cèl·lules. És una ovella amb pell de llop. Els meus adenovirus s’hauran enganxat a algunes cèl·lules, que els hauran xuclat. Quan arribin als nuclis cel·lulars deixaran anar l’ADN, que serà replicat per l’ARN missatger (sí, els xicots de la Pfizer han aconseguit fer-ho directament i se salten el procediment del virus-vector). Amb aquestes instruccions, les cèl·lules replicaran les proteïnes de l’espiga i faran que el sistema immunològic –els famosos limfòcits T– actuï. Si tot va com ha d’anar, en uns dies hauran generat prou anticossos per combatre amb èxit una possible infecció. Jo no sé vostès: a mi em sembla un miracle. Fa un any acaparàvem paper de vàter i cigrons com desesperats i ara tenim a l’abast una solució mèdica més que plausible. Jo, que soc un perfecte inútil per a la ciència, només puc que treure’m el barret. El meu agraïment a tothom qui ho ha fet possible. No ha estat fàcil: ha estat el fruit d’una cadena llarguíssima de decisions, que moltes vegades no deuen haver estat gens fàcils de prendre. Metges, infectòlegs, biòlegs, polítics i gestors. I, sobretot, al personal sanitari, que abans i ara ha estat sempre al peu del canó. Apa, doncs ja ho he dit. Moltes gràcies a tots.