Dimarts 13 va ser el Dia internacional del petó, una data que sol passar sense pena ni glòria entre l’extens catàleg de dies dedicats al que hom pugui imaginar, però que enguany, després d’un any sotmesos a una estricta abstinència petonera, ve a sumar-se a les moltes reivindicacions urgents per quan acabi la pandèmia. Llegia dimarts que “segons certs estudis realitzats per especialistes en la matèria, el petó es pot comparar a una droga natural, atès que provoca en els individus un increment de l’oxitocina, l’hormona responsable de generar canvis físics i neurològics relacionats amb el plaer, l’enamorament i tot allò vinculat a l’afectivitat”. Si això és cert, no és estrany que els psicòlegs ens adverteixin amb tanta insistència dels riscos derivats del confinament que vivim des de fa mesos. Tanmateix, per important que sigui el que la ciència pugui dir sobre els petons, particularment m’interessa molt més tot allò que els petons han inspirat en la literatura, la pintura, la fotografia, el cinema, la música i totes les arts en general, i que d’una o altra manera han alimentat els referents culturals i sentimentals que m’han permès gaudir de cada petó, tant per compartir un instant de felicitat amb una altra persona com aquells que han estat expressió de condol en un moment d’aflicció. I si és veritat que abans del darrer alè rememorem la pel·lícula de la nostra vida, espero que l’àngel (o el dimoni) encarregat de muntar la meva darrera sessió cinematogràfica tingui l’encert de plagiar l’escena final de Cinema Paradiso i deixar-me recordar una última vegada tots els petons que han donat sentit a la meva existència.