Les excel·lències i les misèries d’un país solen anar de la mà. Amb la llibertat com a bandera i la individualitat com a fonaments, als Estats Units d’Amèrica del Nord les armes són sagrades. Tant com els principis religiosos fonamentalistes sobre els quals en el seu moment va germinar la que havia d’esdevenir nació més poderosa del planeta. A un servidor ciutadà d’un microestat europeu -ep, amb tradició caçadora- encaixonat entre dos països grans, aquest desori no li entra al cap. Les xifres de morts violentes per arma de foc, lluny de moderar-se, creixen anualment al mateix ritme que les excuses -teories en diuen els experts- per tranquil·litzar l'opinió pública. Tots els presidents (bé, quasi tots) han verbalitzat propostes en calent que el temps ha deixat oblidades en el calaix de les vergonyes. Discernir-ne els motius pot ser fàcil o molt complicat. La llibertat individual per sobre del benestar col·lectiu portada a l’extrem; és clar! Un corpus legal feixuc de responsabilitat i entramat laberíntic; segur! Una indústria convertida en un poder fàctic tot poderós; i tant! Tots aquests elements estan intrínsecament arrelats, enquistats a l’ADN made in USA. Gosar pensar que les armes desapareixeran perquè finalment la seva ciutadania posi nosaltres per davant de jo és una fal·làcia naïf que no s’aguanta per enlloc. Potser per això la darrera onada de morts violentes que ha omplert les notícies es pot interpretar com un element identitari més de la cultura USA, com el racisme. Les armes... les carrega el dimoni.