El 12 de març del 2020 es va escaure en dijous. És el dia en què es va presentar a La Fada Ignorant la novel·la monumental de l’Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria. Tots els que hi vam ser recordem molt bé una sensació contradictòria: saludàvem l’aparició d’un obra enorme just en el moment en què acabaven d’anunciar que tancaven les escoles i ens preparàvem per a un confinament imminent, que de moment només era un rumor inconcret que s’anava engruixint cada hora que passava. Sospitàvem que, d’una manera o d’una altra, aquella festeta entre amics marcaria la frontera entre un abans i un després a les nostres vides, però encara érem incapaços de valorar quina seria la magnitud del sotrac. Ha passat més d’un any. La gran novel·la sobre la vida i miracles de mossèn Cinto, malgrat tots els impediments, ha anat fent el seu camí, pas a pas. Ha guanyat el favor dels lectors, el reconeixement de la crítica, el respecte dels col·legues i, per rematar-ho, el premi Amat–Piniella (sí, en memòria de l’autor que va escriure a Sant Julià, on s’havia refugiat, la grandiosa K.L. Reich). Mentrestant, a les portes de Sant Jordi, Domènec Ferran debuta a Límits amb Gran és la negra nit, David Gàlvez acaba de presentar-nos el seu magistral dietari pandèmic Carrer del Bosc (Anem Editors) i avui mateix li toca el torn a l’Iñaki Rubio amb el seu Bestiari pirinenc, que edita Pagès i que té pinta de ser canyella fina (cosa que no ens hauria de sorprendre gens). Queixem-nos tan com volguem (de motius, certament, no ens en falten), però pel que fa a la salut creativa del país no ens podem pas queixar.