S’ha acabat la Cimera i tothom ha quedat content. Si no fos per la foto tan sinistra dels pròcers, tots arrenglerats en formació al prat de la borda del Pi, amb unes bromes inquietants de fons, hom diria que ha estat perfecte. Els resultats, ja els veurem. L’anunci de la coordinació amb les autoritats espanyoles sobre afers fiscals no fa gràcia, però l’haurien fet igual sense còctels ni discursos. L’expressió harmonització en l’àmbit de la fiscalitat no és gens tranquil·litzadora. La bona notícia, tanmateix, és la bona predisposició del govern portuguès perquè arribin més vacunes a Andorra. Les millors intencions dels governs d’Espanya i França han de passar de les paraules als fets –en teoria un salt senzill, però sembla que els arrenquis un queixal–, i estaria molt bé que Portugal se’ls avancés. Ara que hem assumit sense complexos la condició d’estat peninsular ibèric (amb el permís del Pas de la Casa), Portugal hauria de ser considerat un veí més proper. Oh, Portugal. Quin gran país, tantes vegades menystingut. Discret, ha anat fent la viu-viu al llarg dels segles sense fer gaire soroll. Els seus navegants van ser els més intrèpids de l’inici de l’edat moderna. Van saber liquidar la monarquia el 1910. Tenen Pessoa i el cafè A Brasileira, al Chiado de Lisboa. Van tenir el bon gust de fer servir la gran cançó de José Afonso Grandola, vila morena per marcar l’inici de la Revolução dos Cravos, l’abril del 1974, que va fer fora el dictador Caetano (diumenge va fer anys!). I què més. Molts portuguesos viuen aquí i han contribuït a la prosperitat del país. I no hi ha res de més sensual que el català amb accent portuguès. Ens agrada Portugal i ens hauria d’agradar encara més.