Diversos mitjans s’han fet ressò darrerament d’un creixent corrent d’opinió en contra de la proliferació a les televisions d’imatges d’agulles i xeringues, i sobretot de les imatges de recurs (les seqüències d’arxiu que es fan servir per il·lustrar la informació) en què es veu com es punxa l’agulla en el braç nu d’una persona. Els que demanen que es limiti aquesta mena d’imatges al·leguen que els fan sentir malament, bé per pura aprensió, bé perquè pateixen un pànic cerval a les agulles i la sola visió ja els fa emmalaltir. Certament es podria informar sobre la pandèmia i sobre les campanyes de vacunació sense mostrar a la pantalla una agulla cada dos per tres; i sembla perfectament raonable fer-ho si restringir aquestes imatges contribueix a fer que a un sector de l’audiència no se li regiri l’estómac. I ja posats a revisar els protocols televisius, també s’agrairia que es limitessin els decibels dels participants en alguns programes de safareig, així com les intervencions en tota mena de programes, inclosos els esportius, dels qui fan apologia de la violència gratuïta; dels qui banalitzen les relacions personals i socials entre homes i dones (després ens queixarem que no hi ha manera d’erradicar les actituds sexistes); dels qui es vanten de la seva incultura perquè s’han adonat que com més bestieses diuen més seguidors tenen i més cobren; dels qui viuen de difondre mentides i calúmnies impunement... Però com que sembla que cap d’aquests exemples no aixeca cap queixa generalitzada, sinó més aviat tot el contrari, seguirem fent veure que ens creiem que un altre tipus de televisió no és possible perquè no tindria audiència.