Llisquem sobre les onades i amb una mica de sort aspirem a sortir -tot just- esquitxats per la vida. La setmana passada -en aquest mateix espai- em deien: la vacuïtat de la persona actual li fa ressaltar les formes com a camí. I tenia tota la raó del món. Val a dir que amb gaires perles com aquesta no podrem continuar queixant-nos dels comentaris del Diari. Tot plegat em va fer pensar en un bon amic i en la seva innegable capacitat de preveure els moviments dels altres, talment com un joc d’escacs. Anticipar-se al contrincant per poder dibuixar escenaris que permetin l’assoliment d’objectius prèviament definits: estratègia en estat pur. Com una granota, que abans de moure un sol múscul ja planifica on reposarà el vol de la mosca i quin haurà de ser el proper salt entre les fulles dels nenúfars. D’altres som més de bussejar. De veure -o intentar veure- quins són els corrents subaquàtics que ens porten a un lloc o a un altre, més sovint empesos pels nostres sentiments, vivències o condicionants interiors que no pas per la reacció inevitable que ens provoquen els estímuls. Fet i fet, al final, fins i tot la matemàtica d’una carambola al billar té un punt de màgia que s’escapa de les fórmules trigonomètriques. Potser perquè fins i tot les formes són un reflex de les nostres més profundes aspiracions personals. Potser perquè acabem buscant les raons que justifiquen el que ens dicten els nostres impulsos més primaris, i després simplement intentem donar-li una pàtina de racionalitat. Potser, estudiant el proper moviment, potser, simplement, perquè si deixes de nadar, t’ofegues.