No sé si en català aquest refrany existeix: cuando el rio suena, agua lleva, però aquest és el que m’ha vingut en ment en sentir diversos comentaris durant la Cimera Iberoamericana referents a la fiscalitat. Ja quan vaig llegir que es faria una reunió anual per tractar les qüestions en matèria tributària entre Andorra i Espanya em va pujar la mosca al nas. Després van seguir altres conceptes, com ara explorar vies de cooperació, un context de redefinir el concepte de paradís fiscal, una fiscalitat mínima a l’hora d’elaborar la nova llista de països no cooperants... Després varen sorgir diversos aclariments, com ara no volem parlar d’harmonització fiscal, no significa igualar impostos... Que tampoc em van deixar gaire tranquil. Si a tot això afegim uns criteris que ja vaig comentar, com ara equitat i elusió fiscal, em fa per pensar que Espanya (tal com s’ha dit) pot incloure Andorra a la llista de paradisos fiscals. Finalment, el nostre cap de Govern ens assegura que els impostos no es tocaran si el Govern no canvia de color polític. Normalment, quan es parla massa d’un tema i es diuen tantes coses i fins i tot es nega, ve a ser com la llei de Murphy, si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament. O com quan un equip de futbol referma el seu entrenador per fer-lo fora tot seguit. Resumint, no em fa cap gràcia que es parli tant del tema. Potser és veritat que amb l’actual Govern no s’apujaran els impostos. Tampoc les taxes? O els aparcaments? O la CASS? O els tributs?.. Hi ha moltes maneres diverses de recaptar com, per exemple, les sancions, noves taxes, sense tocar els coneguts impostos directes.