D’ençà de la diada de sant Jordi que hi ha una mena de sensació generalitzada que el pitjor ja ha passat. Les terrasses es tornen a omplir; bars i restaurants amplien clientela i horaris, i diu que aviat obriran també el torn de nit; la lliure mobilitat per tot el territori ha fet tornar els urbanites a les carreteres, com ho demostraven les cues del cap de setmana passat per entrar al Principat, i fins i tot a França han començat a obrir passos fronterers que havien tancat i a derogar algunes de les estrictes mesures contra la pandèmia de les últimes setmanes. Tampoc no és que haguem de fer res gaire diferent del que hem fet darrerament (tret, potser, de sovintejar les escapades de cap de setmana), però sempre podrem dir que ho fem perquè volem i no perquè ens ho manen, que això sempre és motiu de satisfacció fins i tot per als més disciplinats de la tribu. I com que som animals de costums, ens hem afanyat a caure altre cop en els mateixos errors de fa un any, quan va disminuir el nombre de contagis i ens vam imaginar gaudint d’un estiu de sol i platja, i a sobre sense la incomoditat de les gentades habituals. Ara tonem a il·lusionar-nos a passar uns dies de vacances com fèiem abans de la pandèmia, i confiem que les campanyes de vacunació a l’engròs ens inundaran els carrers de turistes i alhora ens protegiran dels virus que ens puguin encomanar conveïns i forans. I anem repetint allò que ja es veu la claror al final del túnel sense parar-nos a considerar si és perquè realment som a prop de la sortida, o si és el llum frontal d’una locomotora que avança cap a nosaltres per la mateixa via a tota velocitat.