De fer-se servir quotidianament, passen a l’oblit progressiu per acabar finalment en una mena de vestigi incomprensible que forma part del passat. Són les paraules, els mots que es perden, que moren o cauen en desús. Moltes d’elles van associades a tot un seguit de formes de vida i de treball que han canviat amb el temps per unes de noves. El món rural és un dels exemples més clars: el procés de mecanització ha comportat la desaparició d’una manera de fer, d’eines i feines que sonen tan llunyanes com estranyes o inimaginables. I la dimensió d’aquest fet és més gran, i més greu, quan ens referim als mots específics utilitzats en una determinada zona geogràfica. I aquesta és la realitat de casa nostra i del nostre entorn pirinenc més proper.
Amb la Lurdes fa un parell de mesos que preparem l’exposició sobre les eines que s’utilitzaven antany en les feines del camp i que ha rebut una gran acollida gràcies a la col·laboració de les cases i famílies d’Ordino. Són eines associades a un temps, a una forma de vida i de treball, amb la seva denominació pròpia, característica de les nostres valls. Des d’avui mateix fins diumenge a l’Era de Casa Rossell hi podreu veure una grípia, jovasses, davantals del bestiar, argadells, àrguens, basts, rabastes, estacs, morallons, un betill... tota una munió d’estris que ens ha de servir, no només per exposar tot aquest patrimoni, sinó també per posar en valor tot un vocabulari propi perquè, malgrat que ja no s’utilitzi, es mantingui present en la nostra memòria col·lectiva.