El tauler polític a la majoria de democràcies, en les dictadures no, és tan frenètic que el joc i les peces canvien constantment de color, posició i estratègia. Els moviments en l’escenari dels partits s’han convertit darrerament en vertiginosos. Els lideratges i les crisis emergeixen amb una força i rapidesa tal que provoquen terratrèmols intensos que fan trontollar i caure figures que s’impulsen i s’obliden amb igual velocitat. Les darreres eleccions a la comunitat de Madrid en són un exemple, però n’hi ha molts més. Polítics emergents que, com a Andalusia amb Susana Díaz, o en l’àmbit nacional al país veí com Pablo Iglesias a Podem, o Albert Rivera a Ciutadans, aixequen passions i semblen destinats a convertir-se en els mandataris del futur de la que s’anomena la nova classe política, i que per contra desapareixen del mapa després d’una envestida o una derrota electoral. Nous polítics que tenen fort carisma, són molt mediàtics i aprofiten l’entorn per ascendir a primeríssimes línies de l’actualitat cauen després en l’oblit mes absolut. El mateix Pedro Sánchez va quedar fora de l’òrbita del poder del PSOE per després, en un joc de caramboles, i molt picar pedra, assumir la presidència del govern. Tot amb un ritme frenètic amb crisis i subcrisis que duren setmanes i que enfonsen i enlairen els líders sense a priori més motiu que el de l’oportunitat i descartant els homes d’Estat amb lideratges forts. Tot amb un ritme de sèrie televisiva amb actors efímers i capítols intensos.