Plou de nou, sobre un mes de maig ben galdós, fet de boira i núvols sorruts; en què ni surts, ni entres, ni hi ha prou temps perquè s’eixugui la roba estesa. Plou rere els vidres, i ni el te amb galetes et consola de les ganes de sol. Es fa llarga aquesta primavera. Les llambordes del centre històric regalimen rius, i la gent s’apressa a amagar-se sota les porxades, i els pocs que encara es passegen aixequen el cap sota un paraigua abatut de pluja i vent. Cansat, també. Com les botigues a mig obrir, com els carrers a mig posar. Maig. El mes de l’impàs. De veure si n’acabem de sortir, de la quarta onada, el d’esperar que els turistes vinguin, però no arrasin, amb una certa recança –encara– per no fer passes enrere, per poder fer-ne endavant. El mes de marcar en vermell els dies del calendari, de comptar quan falta per acabar l’escola, per començar a somiar en vacances. Les podrem fer aquest any? Dies de despullar-se de mascaretes i cuirasses. Dies de deixar passar de llarg les hores, sense que et caiguin a sobre. Un dilluns, implacable, sobre l’anterior. Dies d’estiu volem. Dies d’activitat, de repòs, de recuperar la sensació efímera del que és excepcional, de guardar l’escalfor per l’hivern. Mentrestant, la pluja cau, i anem creuant els dits per mantenir aquesta precària normalitat nostra unes setmanes més. Un neguit que ens manté en equilibri, en un precari equilibri. Els dies s’allarguen però no sabem què ens preparen entre els plecs de les cortines. La nostra normalitat continua sent tan fràgil com sempre havia estat, tot i que mai com ara no n’havíem estat tan conscients.