Poca cosa més es pot afegir a l’enaltiment de la figura de Bonaventura Adellach que no s’hagi dit ja aquests darrers dies, després de conèixer-se el seu decés. Des de les paraules més sentides de Jaume Riba fins a l’elogi instruït de l’Àlvar Valls. D’enginyer a poeta, en el sentit ampli de la paraula, resumit en un sol concepte: savi. La seva obra n’és un clar exemple, a través del qual ens trasllada el seu pensament i els seus coneixements, la seva erudició. No crec equivocar-me si asseguro que per a molts la mort d’Adellach deixa orfes una manera d’entendre i de viure el país, d’estimar-lo; un altre referent que perdem precisament en un moment en el qual els necessitem més que mai davant la incertesa del futur que ens vindrà. Considerat per molts un visionari, les lluites polítiques el van acabar allunyant del Consell General, perquè ja se sap que quan t’enfrontes a segons qui o fas segons què ho acabes pagant. Pels camins pedregosos de la política, va titular un llibre seu l’any 1979. I és que les seves intervencions no passaven inadvertides, deixaven empremta, marcades d’un estil apassionat i sense embuts, com es pot constatar de la lectura de les actes i llibres de sessions del Consell. Em quedo amb el dubte, malgrat tot, de si la història li serà prou rigorosa, o si es farà prou justícia a la seva persona, a la seva obra i el que va significar per al país. De si més enllà de les frases de condol i dels tuits exaltant la seva persona serem capaços amb el temps de posar en valor una figura tan transcendental per a Andorra com ha estat la de Bonaventura Adellach.