La setmana passada vaig tornar al col·le. No per dur-hi la nena, ni per recollir-la; que fet i fet són el gruix de les comptades ocasions que en els darrers anys hi he tornat. Hi vaig anar com exalumna per participar en un fantàstic projecte que vol preservar la memòria del Sant Ermengol. És el que té anar sumant anys, que ara ja pots explicar batalletes pleistocèniques, o gairebé. I és el que vam fer -l’amic Pere i jo- que ves qui ens ho havia de dir que encara seriem amics després de tants anys. I així, entre rialles i complicitats vam anar desgranant els bocinets de guix que algun professor ens tirava pel cap – amb quirúrgica precisió- quan no estàvem prou al cas, i els malnoms dels capellans, que si el Pare Galeta que si el pare Svejk, que si la sentada històrica, o el terrible pollastre al forn dels vuitanta. Uns altres temps, de quan no hi havia ni airbags als cotxes, ni dietistes al menjador escolar. I anem desgranant noms, i davant una certa nostàlgia, desfilen la Cristina, el Marc, la Mònica, el Jordi, la Meri, el Climent, el Mosca, el Pere, la Patri, la Montse, el Gudayol, el David... I no pots evitar veure com aquesta mena de melangia, que no és tal, s’escola entre els dits, perquè encara som lluny de creure que no hi ha marxa enrere, però els contorns del passat es van desdibuixant. I amb la distància, el pes es pondera. I veus com algunes professores i professors van deixar empremta i et sorprens quan veus que potser no són els que aleshores pensaves. I de com important és la seva feina, davant un món canviant que massa sovint sembla que els ha passat per sobre.