És lògic que la senyora Albiach, Jèssica, estigui empipada (per no dir emprenyada) perquè li han tret el caramelet de participar en qualitat de consellera en el nou govern català, quan se les pintava tan felices. Home, si hagués tret trenta-cinc diputats, encara tindria motius de protesta, però amb els tristos vuit que té el seu grup, doncs mira: arriba fins allà on arriba. El que ja no està tan bé és que per queixar-se –ben legítimament, insisteixo– tregui, un cop més, el papus andorrà per escandalitzar el personal i atiar baixes passions. Que ja no ens mamem el dit, senyora. Que si els senyors Aragonès i Sánchez han optat per convertir Catalunya en l’Andorra del sud, es va lamentar, en pública compareixença i una pèl-roja indignació. L’elecció de les paraules mai no és neutra: els països que estan dividits en funció dels punts cardinals arrosseguen una càrrega negativa. Tret de les dues Carolines i les dues Dakotes, i, fins a cert punt Irlanda (que té la del nord, però ningú no diu que la república sigui la Irlanda del sud), avui tenim les dues Corees, les dues Ossèties i els dos Sudans. Nord i sud, gat i gos. I Xipre, dividit entre nord turc i sud grec, amb els cascos blaus vigilant una frontera física i tangible. Normalment, l’una ha declarat la guerra a l’altra, i si poguessin s’esborrarien mútuament del mapa. No és el cas, malgrat el sempre desafortunat acudit que t’expliquen molts catalans, allò de la invasió i la rendició. No pas. Ai, sí. Catalunya, l’Andorra del sud. Què més voldria la senyora Albiach, Jèssica, m’atreveixo a pensar.