Ni perdre el passat, ni convertir-lo en inamovible i nostàlgic. Es tracta de conèixer les herències rebudes, pouar dels referents, per acabar creant amb atreviment. Ho explica de forma clara i precisa el poeta i assagista Lluís Calvo a Els llegats (Arcàdia), una obra de recent publicació en la qual l’autor reflexiona sobre el paper de la tradició i com la manera de viure acceleradament que es porta avui en dia –marcada per les presses, la immediatesa i l’excés d’informació que provoca la incapacitat d’absorbir-la i de processar-la per manca de temps– té associada aquesta pèrdua del passat, una desconnexió amb allò que ens ha precedit i, per tant, un desconeixement que de forma entenedora l’autor ens alerta com el caldo de cultiu idoni per als discursos de l’extrema dreta: només amb el coneixement del nostre llegat podrem combatre els populismes. Però al mateix temps, a la necessitat i fermesa en l’articulació del discurs de no perdre el passat, Calvo no creu en la immutabilitat de la tradició, sinó que la defineix com a dinàmica, flexible, canviant, es transforma... condicions que s’han de saber aprofitar en el present per poder projectar-la més enllà de la seva perdurabilitat. No en va, l’assaig porta com a subtítol Una lectura contemporània de la tradició, tota una declaració que ja ens situa d’entrada sobre quina és la intencionalitat de l’obra.
La lectura d’aquest llibre és altament recomanable, tant si considerem que hem perdut el passat, com si creiem que és gràcies al coneixement d’allò pretèrit el que ens dona el pòsit suficient per projectar i crear.