No recordo en quin capítol de quina temporada de la sèrie Castle el dolent/a diu alguna cosa semblant que el que li agrada de l’histriònic detectiu protagonista de la sèrie, el que el fa bo, és que on altres només veuen fets i dades, ell hi veu el relat. La trama que dona sentit al succés puntual i que acabava inevitablement amb el dolent entre reixes (o mort). Per (no) variar, la realitat supera la ficció. Ara qualsevol notícia acaba reduïda a una aclaparadora munió de dades. Xifres de morts, acomiadaments, emigrants, aturats, víctimes de guerra, dones, homes i canalla desapareguts. Xifres que de tan repetides esdevenen buides de contingut i que arxivem en un Excel perdut en el cervell; no fos cas que les arribem a processar! Perquè les víctimes mortals de les guerres i la repressió, els refugiats i les minories perseguides i anihilades d’arreu, sempre són l’efecte d’una causa. Una causa generada voluntàriament –les casualitats no existeixen– en un moment i temps concret. Que quedin diluïts en la fredor de les dades no és només culpa dels mitjans. Al món real ja hi ha Castles que coneixen, desenvolupen i expliquen els relats. Que cerquen l’arrel, que investiguen i argumenten el perquè, com i quan dels centenars, milers o milions, de víctimes de tal o qual fet. Però és més fàcil vendre el número que explicar la fórmula que l’ha generat. De fet no és que sigui més fàcil. Entre tots els ho hem posat fàcil cada vegada que apaguem la curiositat; quan censurem l’esperit crític; o quan deixem que d’altri pensi per nosaltres. Perquè pensar per compte propi és una responsabilitat que no volem. Perquè, ben pensat, quina mandra que fa, no?