Si no s’ho repensa, la NASA publicarà en breu un informe oficial sobre l’existència dels Objectes Voladors No Identificats –OVNI en català, UFO en el seu acrònim anglès–. Un pas lògic tenint en compte que el passat abril fonts del Pentàgon ja en van acceptar públicament i oficial l’existència donant per verídiques unes gravacions de l’any 2019. Comparat amb els 376 anys que l’Església catòlica va trigar a reconèixer que havien errat condemnant Galileu i la seva obra (no fou fins al 2009 que el van “perdonar” del tot); el reconeixement oficial de l’administració nord-americana ha anat com un llamp. 20 anys després de la primera imatge, el fet ja s’ha fet oficial. Per què ho han fet? Perquè els EUA ho accepten i no donen el braç a tòrcer, per exemple, sobre la conspiració de l’assassinat de JFK? Perquè el tema d’en Kennedy és un assumpte “intern”; però l’albirament dels OVNI va més enllà. Des de la perspectiva que veritat i transparència no han estat mai elements cabdals del bon govern de cap govern –més joc de paraules– com ho son el secretisme, l’ocultació, la negació, la desinformació, quan no directament la mentida; la cosa és òbvia. Els tenim molt més a prop del que qualsevol escèptic pugui creure. No és que la “veritat sigui allà fora”, la veritat està aquí, entre nosaltres. Els homes de negre (i no vull dir els d’hisenda, precisament) malgrat esforçar-s’hi al màxim, han perdut el control de la situació. Cabòries inversemblants? Collonades? No més que la deriva autoritària de les democràcies del primer món que, per molts exemples que en donin, sembla que tampoc ens ho volem creure. Eppur si muove!