Les coses velles i usades, les que estan fetes servir, oculten en el seu interior una bellesa que no tenen les noves, tot i que estiguin en un bon aparador i llueixin molt més. L’encant que tenen les ruïnes de les civilitzacions antigues que deixen a la imaginació la cultura dels seus ciutadans, els objectes apedaçats, reconstruïts amb delicadesa per tornar-los útils de nou. Al Japó, per exemple, recomponen les peces de porcellana trencades amb sutures d’or per donar-los una nova vida i que consideren encara més preuades.
La màgia que tenen les ciutats mig derruïdes, decadents, plenes de pintades a les parets, amb els forats que han deixat els trets i que ens expliquen mirant-los les històries. Edificis descrostats, amb finestres trencades i portes mig obertes, descolorits pels rajos del sol, que han aguantat tempestes, pluges, ventades i que aixopluguen naixements, històries d’amor clandestines, discussions, sopars en família. Llibres esgrogueïts pel pas del temps i el tacte dels dits humits, pàgines amb petites anotacions a peu de pàgina que desperten l’interès i les mirades. Jerseis desfets, esfilagarsats i mig descolorits amb olor a mar que ens evoquen persones i llocs. Soles de sabates desgastades pels passos que han recorregut, les ciutats que han trepitjat, els camins que han fet. Les arrugues d’un rostre que amaguen rialles i plors, tardes de sol a la platja i nits sense dormir. La decadència, la bellesa de la vellesa, les marques que ha deixat el temps, l’empremta que ens dibuixa les experiències.