Diu Quim Monzó que el dia de la fi del món vol ser a Andorra, perquè aquí tot triga més a arribar. La resistència al canvi sumada a una avarícia miop i malaltissa ens aboca a situacions surrealistes com la que aquests dies es planteja a l’entorn de l’entrada en vigor de la taxa verda. La mateixa substància rància que supurava en els comentaris dels diaris i a les tertúlies de cafè quan es va plantejar una proposició de llei per respectar els drets dels no fumadors. En tots dos casos, les empreses que viuen del tabac -aleshores- i actualment de la benzina, es van fer forts rere els arguments de la manca d’oportunitat i dels apocalíptics -i errats- efectes que podria tenir sobre l’economia nacional. Uns i altres, confonien la pròpia butxaca amb l’economia nacional, i la pervivència d’un negoci amb data de caducitat, amb el futur del país. Perquè, no ens enganyem, el tabac està abocat a desaparèixer, i no només perquè els clients es van morint. De la mateixa manera que els vehicles dependents del petroli també ho faran. Tanmateix, arrecerats davant l’argument de la por i dels impostos abusius, es mira de justificar i estirar com sigui un negoci que faria millor de reinventar-se per no acabar com els videoclubs. El canvi climàtic és un fet. Que cal repensar la mobilitat és un fet. I que cal començar a entendre que apujar el preu de la benzina és només el primer pas perquè tots plegats deixem el cotxe a casa i tinguem -finalment- un transport públic de qualitat n’és un altre. Disfressar la realitat no farà que canviï. Només ens dificultarà que ens hi adaptem amb temps.