L’entrevista amb Maria Nazzaro a la contra de dimarts em va recordar una vella cançó de David Bowie: Where Have All The Good Times Gone (que es pot traduir com Què se n’ha fet dels bons temps). Per molt que avancem en molts àmbits de la vida sembla que hi ha tòpics eterns que passen de generació en generació, com ara el que diu que qualsevol temps passat va ser millor. Penso que Nazzaro se’l fa seu quan afirma, com moltes altres persones de la seva quinta, que “els joves d’avui dia [...] no ho tenim tan fàcil com en altres èpoques per independitzar-nos”. Doncs què vol que li digui! Ja em disculpareu que expliqui batalletes personals, però quan jo tenia la seva edat tampoc no em semblava que fos gaire fàcil independitzar-se. Els lloguers potser no eren tan cars com avui dia, però, en proporció als sous de l’època, eren tan abusius com ara si fa no fa. És cert que era relativament fàcil trobar una feina estable (el somni de molts pares era que els fills trobessin “una feina per a tota la vida”), però també era molt fàcil que l’empresari et fes fora d’un dia a l’altre sense gaires explicacions i sense cap indemnització ni cap prestació d’atur. El catàleg de llibertats tampoc no era gaire ampli. No hi havia, per exemple, gaires possibilitats de conèixer món, si no era que te n’anaves a treballar a l’estranger; i estudiar a la universitat sortia tan car com avui, o més, per a una família de classe mitjana, i les que no arribaven a aquest estatus ja ni s’ho plantejaven. En resum, i tornant a la cançó de Bowie, “Yesterday was such an easy game for you to play / But let’s face it things are so much easier today”.