La darrera crisi al Partit Socialdemòcrata provocada per la sortida de la cònsol major d’Escaldes no reflecteix altra cosa que la dificultat que hi ha en el nostre sistema politicoadministratiu de casar la coherència entre un discurs nacional i el comunal quan s’exerceix el poder, és a dir, quan es governa ja sigui en un o altre àmbit institucional o en els dos alhora. Podria haver començat aquest article dient que la història es repeteix tossudament una i altra vegada. Però no només hi ha l’exemple al Partit Socialdemòcrata en el passat més recent amb Rosa Ferrer i el seu equip, sinó també en l’ala del centredreta, com vam poder viure amb Toni Martí de cònsol d’Escaldes i Albert Pintat de cap de Govern. Són dues mostres, emblemàtiques pels trencaments sonors que van provocar en els seus respectius espais polítics, però que si ens aturéssim a pensar segur que en trobaríem moltes més. I és que quan s’aprofundeix en la governança gestionar les contradiccions és una de les feines més difícils que té qui mana. Primer, amb si mateix i el programa amb el qual es va presentar; i segon, amb el seu propi partit ja estigui al govern o a l’oposició. Les contradiccions pròpies potser es poden fer més portables perquè al final hauràs de passar comptes amb la teva imatge al mirall, i poques vegades l’electorat t’ho recrimina (posar exemples recents i passats es faria molt llarg). Les contradiccions amb l’acció política que exerceix el teu partit en una altra institució són més difícils de digerir, perquè hom es pot sentir qüestionat i al mateix temps acabes sent una nosa per al discurs polític oficial. Casos com els de Rosa Gili els continuarem veient en el futur.