D’un temps ençà en aquest Principat nostre de cada dia remenem heliports, telefèrics i com a peça de caça major, aeroports, com qui tria pomes d’una safata. Per remenar vull dir que ara es presenta un projecte o se’n critiquen dos; i en algun moment de lucidesa, es reconeix que hi ha coses que no poden ser i a més son impossibles -com l’aeroport de Grau Roig. La qüestió és marejar la perdiu i anar passant. Quan escolto i llegeixo les crítiques al telefèric de Carroi -i tots els projectes colaterals que en puguin penjar, centrats en la defensa del entorn natural, etc.; no puc evitar que em vinguin al cap comentaris que han quedat arxivats en algun racó del (meu) cervell. Amb 60 anys fets, en fa almenys 40 que no paro d’escoltar/llegir en boca i ploma de gent ben diversa, les meravelles que s’han trobat viatjant per Suïssa, Àustria, Itàlia -Tirol per totes bandes- sense oblidar els Alps francesos. Poblets de somni on no arriben els cotxes, només aptes per a vianants i amb un telefèric o el tren com a únic accés. Valls idíl·liques immaculadament blanques a l’hivern i cobertes de verd i colors de postal a l’estiu. Per no parlar d’hotels en ubicacions inversemblants a més de 3.000 m, que conviuen amb polítiques mediambientals més exigents que les que puguem imaginar a ca nostra. Resumint, muntanyes, espais naturals, solcats per (grans) ginys mecànics. Tot un seguit d’instal·lacions i equipaments que allí conviuen en equilibri amb l’entorn generant admiració, enveja i riquesa; però que quan se’n parla a les nostres “estimades” valls, només són font de controvèrsia i enfrontament. Hi ha alguna cosa que se m’escapa.