Segurament és l’únic front davant el qual ni tan sols l’esperança s’hi veu amb cor. El pas de temps -i la certesa d’un final cert- com a única certesa. I tanmateix continuem fent la viu-viu, com si la cosa no anés amb nosaltres, ni amb el nostre atapeït estil de vida. Juguem amb el temps com si hi tinguéssim cap poder. Ens agrada fer malabars amb el calendari, construint taulells impossibles on conviuen dinars, família i feina, i on -massa sovint- oblidem incloure temps per respirar o per deixar perdre. Vivim dins la contradicció de no voler perdre el temps i al mateix temps, recreant-nos en la procrastinació, convivint amb la mala consciència que ens acompanya mentre mirem de fugir d’una teranyina d’obligacions autoimposades. Fugida endavant que ens dispara les bones intencions fins més enllà del mes en curs, quan -a força d’angoixar-nos- entrelluquem per un instant un satori esquiu que ens escup a la cara la futilitat d’aquesta cursa sense sentit. Però ens és més fàcil continuar rodant en una cursa estèril que pensar on anem. Diuen els antics ioguis que la durada de la vida d’una persona ve determinada per un nombre finit de respiracions que tenim assignades en el moment de nàixer. Per això, si aconseguim controlar el flux de la respiració, la nostra vida serà més llarga i harmònica. Però preferim respirar de pressa, descompassats i a cop de mòbil. Sense pensar que, posats a malbaratar el rèdit de les alenades, seria millor fer-ho perquè el cor s’accelera amb un petó apassionat que no pas perquè no arribem a temps a una reunió. Tant per tant, això és el que ens queda.