uan en una organització estructurada apareixen dubtes, problemes i desencontres, cosa ben freqüent i pertinent i des del meu punt de vista també desitjable, quan en els debats d’idees interns convergeixen i xoquen les fortes personalitats, s’han d’activar els òrgans reguladors competents previstos, confrontar anàlisis i parlar i parlar... En organitzacions d’esfera empresarial, on hi ha una forta i marcada jerarquització, les decisions finals són de la cúpula, on rau el poder de decisió. En organitzacions d’àmbit polític, tot i la jerarquització existent, la democràcia acostuma a prevaldre i les resolucions es prenen per majoria. Tanmateix, tot ordenament empresarial o polític ha de mesurar la repercussió en cadena de les seves sentències i acords, ja que poden trencar la coherència dins del grup. Cal doncs explicar-se i gestionar les contradiccions, coordinant-se transversalment, si no es desitja tensar la cohesió. A vegades, els enfrontaments dins de les organitzacions es presenten insalvables, es decideix no parlar i sorgeixen escissions i/o abandonaments. En aquest cas, si la persona díscola que no accepta mitges tintes es rebel·la, pot proposar-se interpretar un Pedro Sánchez, posant en solfa la teoria del caos: trencar-ho tot per reordenar una organització que ha tocat sostre, donant-li un format atractiu i modern al seu entorn, amb ella al centre. En dos anys, amb treball, sort i resultats, es pot construir aquesta arquitectura sobradament. He de confessar, però, que en aquest relat, tota ressemblança amb la realitat seria pura coincidència.