Una de les coses que sempre m’han agradat de casa nostra és aquesta manca d’interès general que tenen la vida, els amors i les aficions de la classe política entre la ciutadania. Sigui perquè –en general– són força anodins, sigui perquè són del domini públic i no cal fer-ne escarafalls. No ens enganyem, però, que de xafarders en som igual que a tot arreu. Tot just constato com els embolics, les vides secretes i els vicis privats, acostumen a ser això: privats. O en qualsevol cas no solen condicionar les opcions dels candidats. Al final, la capacitat o incapacitat de totes i cadascuna de les persones que estan al servei públic i que s’exposen a ser escollides o no, s’han de mesurar justament per la voluntat de servei que tinguin, i les ganes de fer feina que demostrin. És per això que sobta tant aquesta mena de globus sonda esbiaixat que ara fa uns dies ens entretenia les primeres hores de l’estiu. El codi estètic dels i les conselleres electes –més enllà del respecte a la institució i a la ciutadania que els ha escollit– hauria d’estar per sobre de la roba que portin i de la seva imatge personal. Posats a demanar, seria més útil i necessari que un perruquer normatiu de referència, la capacitat d’oratòria, les idees clares i sobretot, una mica més definides les prioritats del que cal ara mateix. És clar que, per norma general, tant els tatuatges com la capacitat de dur a terme la tasca encomanada amb garanties, ja es podien intuir quan van ser escollits. Tant per tant, ni ens hem de preocupar de regular el primer cas, ni sorprendre’ns de la pèrdua de temps que suposa l’altre.