si un dia per uns moments poguéssim ser invisibles, seria xulo… Posar-nos la capa màgica i passar desapercebuts als ulls que escodrinyen des de la cantonada, als veïns indiscrets que miren per les finestres entreobertes i a les tertúlies de bar superficials. Passar sense ser vistos, fer sense ser jutjats, seure al costat d’algú, observar i escoltar. Infiltrant-nos en converses i apropar-nos sigil·losament. En una societat en què regna el contrari, l’exhibicionisme, la visibilitat, l’aparença i la hipocresia, ens semblaria un privilegi poder ser invisibles a les mirades dels altres. Però durant quant de temps ho voldríem fer... perquè hi ha persones que ho són sempre. Si el poder, la fama i la riquesa fossin ocults i en canvi ocupessin el primer pla les injustícies, la violència masclista, la pobresa i els febles, per posar uns exemples. En aquest món nostre la capa de la invisibilitat la porten posada immigrants, dones maltractades, nens en risc i sensesostre. Una capa densa que els cobreix totalment i permanentment i els fa passar desapercebuts a les multituds que passegen pels carrers sense ni immutar-se davant escenes dantesques. El mateix passa amb els conflictes bèl·lics, el tràfic de dones o els problemes de les drogues. La majoria de persones que viuen aquestes situacions no estan a portades, ni ocupen escenaris públics. Són els invisibles de la nostra era i no poden treure’s la capa per molt que ho intentin i insisteixin a fer-se visibles.