Som diverses i diversos. Potser hauria d’afegir i diversis, per tal que ningú no se senti fora. Abans, quan arribava un nadó, l’únic que passava davant de buscar semblances amb la família més o menys propera, era saber si era nen, per celebrar l’arribada de l’hereu, o nena, per vestir-la amb blondes i foradar-li les orelles. És cert que en alguns (comptats) casos la cosa no era tan evident que tot això, però vaja, per norma general es tirava pel dret i amb l’assignació sexual ens carregaven de retruc el llast del que culturalment anava implícit amb la vulva o el penis. Rosa o blau, nines o cotxes. Infermeres o metges. La llista és llarga. El mal que s’ha fet, també. Afortunadament les coses evolucionen. Tot just ara, veiem normal que un nen es vulgui pintar les ungles o vestir de princesa, o que una nena sigui la millor de la seva classe jugant a futbol. Ja no sentim –no en veu alta– adjectius com efeminat o cavallot, per etiquetar les persones el sexe biològic de les quals no encaixa amb el que la nostra cultura ha decidit que els pertoca. Ha costat molt, i encara costa molt, dissociar una cosa de l’altra. Fins al punt de fer-nos creure que les nostres expectatives vitals estan condicionades per un agent cromosòmic i no cultural. Fins al punt de fer-nos creure que el gènere, que no deixa de ser una construcció social i cultural, ha de determinar, per grat o per força, el nostre sexe biològic. Com si les dones futbolistes no existissin. Com si les lesbianes en realitat fossin homes heterosexuals en un cos equivocat. No hi cossos erronis. Només persones i molta feina per fer.