Està vist i comprovat que l’home no tan sols és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra, sinó que també és l’únic animal capaç d’ensopegar dues, tres, quatre i les vegades que calgui amb el mateix virus. No és d’estranyar, doncs, que tornem a caure en els mateixos errors que ara fa un any, quan després de quinze dies de confinament domiciliari la corba de contagis va baixar en picat i ens vam afanyar d’un dia a l’altre a sumar-nos a la crida de “salvem l’estiu”, i, al final, l’estiu amb prou feines es va saldar amb uns indicadors econòmics escarransits i el nombre de contagis es va disparar cap amunt encara més ràpid de com havia baixat. Ara ja no se sap què cal salvar, però el cas és que, així que s’ha vacunat una bona part de la gent gran, hem començat a parlar de rebots de l’economia i de la necessitat de consolidar la incipient recuperació del comerç i del turisme, i hem donat per fet que el sector més jove de la població devia tenir una mena d’immunitat màgica i per això fins ara no havia patit majoritàriament la pandèmia, sense pensar que si hi ha més gent gran immune al coronavirus, lògicament s’encomanarà una proporció més gran de la resta de la població mentre la malaltia no estigui erradicada. No sé si les sessions de vacunació maratonianes hi ajudaran gaire, però si, amb tot el que s’ha fet fins ara, a Catalunya el nombre de contagis s’ha multiplicat per cinc entre sant Joan i el primer cap de setmana de juliol, potser hauríem de repensar-nos si no ens caldria a tots plegats una mica més de paciència mentre el problema no es resol definitivament.