Avui finalitza l’Euro 2021 –Copa d’Europa de seleccions nacionals de futbol– que organitza la UEFA, un dels organismes internacionals més poderosos del món del futbol. Una multinacional privada que ingressa una fortuna explotant futbolistes/treballadors/estrelles, als quals no paga. Maleït futbol, al qual continuo enganxat! No hi puc fer més, per molt que en moments de claredat mental hagi pensat que havia de deixar el vici, no hi ha manera. Aquesta nit guaitaré la final entre Itàlia i Anglaterra, esperant una brillant victòria de l’equip de Gareth Southgate, Raheem Sterling, Harry Kane i cia. No hi busquin cap explicació racional perquè no la té. Més enllà dels diners que mou, per a un afeccionat com servidor el futbol ha estat sempre irracionalment passional. Sent sincer, també he de dir que d’entre els col·lectius, el considero l’esport més injust. Encara que de tant en tant el caos còsmic en què es mou deixi anar llampades que et donen un efímer bri d’esperança com ara l’eliminació d’Alemanya, França i Portugal (citades sense ordre ni acritud). El que ha quedat clar és que, malgrat els que remenen l’olla dels calés pensin una altra cosa, el futbol sense afeccionats no s’aguanta per enlloc. La bombolla (econòmica) podria acabar explotant més aviat del que alguns pensen. A veure si resultarà que el to big to fail aquí no val! Ni amb els messies redemptors que volen salvar el futbol –per continuar omplint-se la butxaca–. He dit brillant victòria d’Anglaterra? Signo que sigui fosca i lletja... per justícia poètica. Ben pensat, tampoc em faci vostè massa cas, això no deixa de ser una disquisició estival.