Sense massa temps per pair-lo i menys de gaudir-ne, juliol està a punt d’arribar a l’agost. Envoltat del maleït bitxet groc de Wuhan l’estiu se’ns ha tirat a sobre amb la mateixa rapidesa que ha desaparegut el retorn a la somniada i/o promesa normalitat normal. Com a animals de costums fixes que som, en aquesta època de l’any, a poc que algú em surt amb que ja estem a l’estiu l’hi etzibo un: i d’aquí a quatre dies serà Nadal! Malgrat l’enuig de família, amics i companys de feina, que encara que ho dissimulin l’han sentit manta vegades; hi ha qui després que les neurones hagin fet el seu procés, acaba donant-me la raó. Per edat, toca que el temps passi cada vegada més ràpid - la cosa està estudiada, l’hi ho ben asseguro pacient lector- El fet que algú me la doni (la raó) no deixa d’estranyar-me quan ve d’un interlocutor més jove que un servidor. Pels estudis abans esmentats al jovent el temps li passa lentament. Clar que si fem cas al pensament de Harmuth Rosa que sosté que “la raó última de la tecnologia és accelerar-nos”; la cosa ja no sembla tan evident. El jovent digital si va fart d’alguna cosa és de tecnologia. L’objectiu últim d’aquesta tecnologia que ens accelera -sempre segons H. Rosa- és “que produïm i consumim més i més de pressa” perquè, paradoxalment, correm “més i més només per poder seguir al mateix lloc”... Ja no sé si és el temps que passa, o és el jovent que passa del temps o que ja no som a temps per canviar el rumb. En tot cas aquesta no deixa de ser una disquisició estival, fruit de la meva lentitud per processar el temps. Haver nascut l’any del dia en què va morir la música i deu tenir quelcom a veure.